dimarts, 4 d’agost del 2015

No ens feu combregar amb rodes de molí

No puc més. Si apareix una vegada més al meu timeline l'article de l'Enric Hernández (director de El Peródico) "No nos señaléis" us prometo que agafo el mòbil i el llenço a la tassa del vàter. Només tinc dos qualificatius: cínic i insultant. I que no pateixi l'Enric si mai arriba a llegir aquestes ratlles en algun racó fent veure que mai han existit, no escric per faltar-li el respecte, estic disposada a argumentar aquesta afirmació. 

No ens feu combregar amb rodes de molí. No som radicals ni defensem posicions extremes. Som d'esquerres, de dretes, d'extrema esquerra, conservadors, ateus, lesbianes i gent de missa. Però tenim una cosa en comú: un projecte de llibertat amb unes arrels profundament democràtiques. I sí, si som majoria exigim que se'ns respecti aquesta majoria, igual que no acceptaríem que aquest projecte pel qual lluitem s'imposi a ningú si no ho som. Per tant que ningú ens posi a l'extrem oposat de l'unionisme, que no accepta que es voti, que no ens reconeix com a nació i que sistemàticament quan té oportunitat ataca violentament la cultura, la llengua i el pensament que no els és propi. 

Això no és un pèndol que va de banda a banda i té un centre des d'on uns quants el miren passar cap a un cantó i cap a l'altre. No. Això va d'una mobilització sense precedents a Europa per la conquesta de nous drets civils, profundament arrelada en fonaments democràtics. I al davant hi ha gent que legisla i governa sistemàticament contra un poble i els que diuen estar al mig miren cap a una altra banda quan no actuen activament en pro del statu quo involucionista. Això ja ni tan sols va de sentir-se català o espanyol.

Això va de gent que pretenen fer veure que Catalunya es va inventar amb la transició. De gent que tanca televisions i ràdios perquè no els agrada com parlen o com pensen. De gent que s'inventa fronteres administratives que la llengua i la cultura no han conegut durant segles. I quan els convé s'inventen fins i tot llengües. De gent que diu que la llengua catalana és espanyola mentre per darrera li fot una garrotada ignorant (o fent-ho veure) que es parla en quatre estats (i esperem que ben aviat en cinc). Això va de gent que defensen el dret a la ignorància a l'escola en pro de crear dues comunitats lingüístiques (una bilingüe i una de monolingüe en espanyol) que faci del tot impossible viure amb normalitat en català com ja passa en molts territoris amb els quals compartim llengua. Això va de gent que té el poder per negar-nos qualsevol voluntat d'administrar-nos com a comunitat, com a cultura i que l'exerceix en nom d'una majoria que en el millor dels casos ignora la nostra realitat.

I davant d'aquesta gent hi ha un poble armat només amb unes formidables conviccions democràtiques. I això és molt poderós, perquè no distingeix per raó de llengua, ni tan sols per sentiment de pertinença. Per això al tram on vaig participar de la Via Catalana fins i tot costava sentir parlar català, i a mi m'hi van sentir parlar romanès.

No ens feu combregar amb rodes de molí. No hi ha dos extrems del pèndol i una gent que s'ho mira des del mig. Hi ha un formidable moviment per conquerir nous drets civils i col·lectius i en front aquells que els neguen, que són els que avui construeixen i controlen les estructures de poder. I quedar-se al mig vol dir quedar-se al costat d'uns i no dels altres. Així ho sento i així ho proclamo. 

I de ben segur que si mai triomfem ens equivocarem, potser fins i tot cometrem els mateixos errors. Però de tot cor li dic senyor Enric Hernàndez que a poc que això passi, a poc que jo en sigui conscient estaré a primera fila per combatre-ho, i si cal al seu costat.

Però no em faci combregar avui amb rodes de molí. Vostè no pot estar al mig perquè els costats no són simètrics, però sobretot perquè no hi vol ser.