No puc més. Si apareix una vegada més al meu timeline
l'article de l'Enric Hernández (director de El Peródico) "No nos señaléis" us prometo que agafo el mòbil i el llenço a la tassa del vàter.
Només tinc dos qualificatius: cínic i insultant. I que no pateixi l'Enric si
mai arriba a llegir aquestes ratlles en algun racó fent veure que mai han
existit, no escric per faltar-li el respecte, estic disposada a argumentar
aquesta afirmació.
No ens feu combregar amb rodes de molí. No som radicals ni
defensem posicions extremes. Som d'esquerres, de dretes, d'extrema esquerra,
conservadors, ateus, lesbianes i gent de missa. Però tenim una cosa en comú: un
projecte de llibertat amb unes arrels profundament democràtiques. I sí, si som
majoria exigim que se'ns respecti aquesta majoria, igual que no acceptaríem que
aquest projecte pel qual lluitem s'imposi a ningú si no ho som. Per tant que
ningú ens posi a l'extrem oposat de l'unionisme, que no accepta que es voti,
que no ens reconeix com a nació i que sistemàticament quan té oportunitat ataca
violentament la cultura, la llengua i el pensament que no els és propi.
Això no és un pèndol que va de banda a banda i té un centre
des d'on uns quants el miren passar cap a un cantó i cap a l'altre. No. Això va
d'una mobilització sense precedents a Europa per la conquesta de nous drets
civils, profundament arrelada en fonaments democràtics. I al davant hi ha gent
que legisla i governa sistemàticament contra un poble i els que diuen estar al
mig miren cap a una altra banda quan no actuen activament en pro del statu quo
involucionista. Això ja ni tan sols va de sentir-se català o espanyol.
Això va de gent que pretenen fer veure que Catalunya es va
inventar amb la transició. De gent que tanca televisions i ràdios perquè no els
agrada com parlen o com pensen. De gent que s'inventa fronteres administratives
que la llengua i la cultura no han conegut durant segles. I quan els convé
s'inventen fins i tot llengües. De gent que diu que la llengua catalana és
espanyola mentre per darrera li fot una garrotada ignorant (o fent-ho veure)
que es parla en quatre estats (i esperem que ben aviat en cinc). Això va de
gent que defensen el dret a la ignorància a l'escola en pro de crear dues
comunitats lingüístiques (una bilingüe i una de monolingüe en espanyol) que
faci del tot impossible viure amb normalitat en català com ja passa en molts
territoris amb els quals compartim llengua. Això va de gent que té el poder per
negar-nos qualsevol voluntat d'administrar-nos com a comunitat, com a cultura i
que l'exerceix en nom d'una majoria que en el millor dels casos ignora la
nostra realitat.
I davant d'aquesta gent hi ha un poble armat només amb unes
formidables conviccions democràtiques. I això és molt poderós, perquè no
distingeix per raó de llengua, ni tan sols per sentiment de pertinença. Per
això al tram on vaig participar de la Via Catalana fins i tot costava sentir
parlar català, i a mi m'hi van sentir parlar romanès.
No ens feu combregar amb rodes de molí. No hi ha dos extrems
del pèndol i una gent que s'ho mira des del mig. Hi ha un formidable moviment
per conquerir nous drets civils i col·lectius i en front aquells que els
neguen, que són els que avui construeixen i controlen les estructures de poder.
I quedar-se al mig vol dir quedar-se al costat d'uns i no dels altres. Així ho
sento i així ho proclamo.
I de ben segur que si mai triomfem ens equivocarem, potser
fins i tot cometrem els mateixos errors. Però de tot cor li dic senyor Enric
Hernàndez que a poc que això passi, a poc que jo en sigui conscient estaré a
primera fila per combatre-ho, i si cal al seu costat.
Però no em faci combregar avui amb rodes de molí. Vostè no
pot estar al mig perquè els costats no són simètrics, però sobretot perquè no
hi vol ser.